Se’n recorden dels tres porquets? Eren aquells tres germans godalls dels contes de fades, de qui l’àvia ens en parlava quan anàvem a dormir. Ens explicaven que els tres germans se’n van voler anar a viure sols, i que el primer, força gandul, va fer-se una casa de palla, perquè volia fer-la ràpid i poder descansar la resta del temps. El segon, més treballador, se la va fer de fusta, per tal de protegir-se més de les pluges, i mantenir una certa coherència paisatgística. Finalment, l’aparentment més treballador de tots, va preferir sacrificar una mica de temps i esforços per tal de disposar d’una caseta de ciment, feta com Déu mana… o més aviat, com el vent no mana. 

El cas és que tot d’una va venir el llop Carod, i va bufar ben fort cap a la caseta de palla, i la caseta se’n va anar cap al cel, i el porquet cames ajudeu-me cap a la caseta de ciment. Tot seguit, va venir el llop Saura, i va bufar cap a la caseta de ciment, i encara li va costar menys fer-la volar que en Carod la de palla, perquè resulta que s’havia posat de moda construir les parets fent que només s’aferressin pel sostre, i, per tant, un cop fet volar el sostre, ja no quedava ni casa ni ciment. I, aleshores, els dos porquets se’n van anar a la caseta de fusta, d’una fusta de roure, ben tallada per un llenyataire vilatà. Quan va arribar el llop Montilla va intentar bufar la caseta de fusta però se’n va haver de tornar amb la cua entre les cames –com, tot sigui dit de passada, ja ens té acostumats, darrerament. 

I quina és la lliçó del conte dels tres porquets d’avui? 

• Els edificis, i més si són públics, no s’han de construir amb l’objectiu que durin un quart de segle, sinó centenars d’anys. És, potser, que qualque vestigi romà, castell medieval, o casa modernista s’ha vist destrossat pel vent? NO. En aquesta vida, val més gastar-se’ls una mica, i no estalviar miserablement. Han vist que s’hagi esquerdat cap edifici de l’Empordà? NO, allà ja fa molts anys que saben que amb el vent no s’hi juga –i mai millor dit. Disposem de textos catalans d’àdhuc el s. XVII on s’explica com s’han de construir les masies per tal que no se les emporti el vent. Les presses ens ha fet oblidar les tradicions, i, amb elles, els bons costums. 
• Els pins blancs, i molt relacionat amb la primera lliçó, no són la vegetació genuïna dels nostres boscos, sinó que els nostres boscos tradicionals tenien roures, faigs, alzines, i fins i tot avets, però no pas pins blancs. Els pins blancs són benzina quan hi ha un incendi, i més fràgils que una palmera anorèxica quan fa vent. Per tant, caldria revisar la política de reforestació, perquè, si bé és cert que els pins blancs creixen ràpidament, a mitjà llarg termini, fan més mal que ve. 
• Els temporals de WNW són molt poc freqüents a les nostres terres, i més amb aquesta virulència, però això no vol dir que si el SMC emet els avisos d’emergència corresponents 24 hores abans, el personal se’ls passi pel forro. I quan dic el personal vull dir el ciutadà. Demanar responsabilitats al Govern en aquest cas és de mal gust i de irresponsable, tan irresponsable com el muntanyenc que, en sabent que nevarà i farà tempesta, decideix pujar el cim. Em poden dir qui de vostès no va sentir per la ràdio o televisió, o llegir al diari, que dissabte tindríem vents superiors als 150Km/h?  Aleshores, doncs, de què caram estem discutint?