Malgrat que sigui un exercici de ficció absoluta, seria interessant que intentéssim de recordar un dels principis bàsics del federalisme guai, dels progres catalans, com el Dr. Caminal, com a exemple més clar. Aquest principi, doncs, diu que Espanya, per ser federal de veritat, hauria de respectar i valorar la diversitat lingüística i cultural de la Península. Així, doncs, els federalistes consideren que, per exemple, caldria que les llengües peninsulars fossin oficials a tot el territori espanyol, i no només als territoris històrics. I, és clar, una de les mesures imprescindibles per traduir en fets reals aquest respecte i aquesta attitud a favor de la diversitat lingüística i cultural seria implantar a les escoles espanyoles de fora dels territoris històrics –Països Catalans, Euskal Herria, i Galícia–  l’assignatura d’una llengua peninsular més enllà de la castellana, que l’alumne pogués escollir. D’aquesta manera, diuen ells, Espanya demostraria que valora la riquesa lingüística i considera importants les altres llengües peninsulars. 

Doncs, bé, jo proposo a tots els federalistes catalans progres que abans de donar lliçons a Espanya –i a Europa– sobre diversitat lingüística s’ho apliquin a casa seva. M’explicaré. L’article 6.5 del nou Estatut de Catalunya diu, textualment: “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.” D’acord, doncs, amb el nou Estatut de Catalunya, l’occità és llengua oficial a tot el territori català. Això, entre d’altres, implica que un aranès pot adreçar-se a qualsevol administració de la Generalitat en llengua occitana –si ell vol, aranesa. 

I dic jo, si ens atrevim a dir que els nanos manxecs –per exemple– haurien d’aprendre català, basc o gallec; no creieu que els catalans hauríem de tenir l’assignatura de llengua occitana, com a mínim en algun moment de la nostra etapa educativa? No creieu, en darrer terme, que això serviria, més enllà dels beneficis pedagògics evidents, per sensibilitzar els nostres fills sobre la importància del respecte i el valor de la diversitat, fins i tot en llengües clarament minoritàries?