Han tingut mai l’oportunitat de delectar-se tot sentint la colpidora veu d’Edita Gruberova? A mi me la va presentar un dia en Pere, i un cop conegut, no puc sinó manifestar la meva absoluta predilecció vers aquest tros de veu amb cos de dona. De fet, alguns, com en Pere, consideren que l’Edita és la darrera mostra de les grans dives del s. XX, perquè, com bé diuen, un cop ella ja no canti, vindran grans cantants, grans sopranos i mezzos, però ja no vindran més dives, perquè el sistema d’òperes d’avui ja no permet que en sorgeixin.

Doncs el cas és que la setmana passada aquesta espècie en perill d’extinció com és la senyora Gruberova va tenir la gentilesa de venir a Barcelona a oferir un recital de Mozart. I la vam tenir al Liceu dimarts i dissabte. Per motius que ara no vénen a tomb, però, no vaig tenir l’oportunitat d’assistir-hi, si bé, com veuen, m’hagués encantat. Però sí que hi era en Pere, i tots els seus. Vull dir tots els seguidors fidels de la veu més polida del segle XXI. Aquests, tots hi eren, amb la voluntat de gaudir d’una bona vetllada i, també, recordar a la diva com l’estimaven encara. I per fer-ho, aital com ja ho havien fet a Munich i a Viena –on la mateixa organització dels teatres els havia obert les portes–, van confeccionar una pancarta amorosa per tal que l’artista la veiés des de l’escenari, i van comprar flors per llençar-li quan l’espectacle s’acabés. Doncs, bé, l’organització del Liceu, concretament, la direcció de seguretat del teatre, va prohibir que els espectadors entrassin amb les molt perilloses flors i els van intentar fer retirar la pancarta amorosa.  I millor no parlar de la poca classe amb què tot plegat es va fer.

I bé, no creuen vostès que aquest trist succés, això tan miserable i mesquí que els explico és un bon reflex de quin país tenim? Aquesta és la cultura del nostre país. Aquesta és la cultura de l’stablishment català: portar la Gruberova a Barcelona, sí, però no us poséssiu gaire nerviosos, no subvertíssiu l’esperit assenyat del teatre, i, sobretot, no ens féssiu sentir que el teatre ja no és del tot nostre… Volíem un país d’Òpera, i més aviat el tenim de pandereta!