Però aquest cop, no. No només és una proposta interessant perquè treu a la llum de l’espectador comú el nom i les obres de dones que, efectivament, la història masclista del segle XIX i XX ha silenciat, sinó que, sobretot, és imprescindible perquè és una brillant targeta de presentació de la poesia catalana medieval, renaixentista i barroca. I això, tenint en compte les temps que corren, en què donem tan poc valor a les lletres i encara menys si són antigues –i no vegis si són medievals, car, aleshores, directament, les considerem obscures, vaticanes i avorridíssimes–, és un treball que cal aplaudir. No era fàcil el que es proposaven, i, tot i així, la direcció i la interpretació han estat de segur a l’altura. És una llàstima que hagi romàs tan poc temps a cartellera, puix que, quan tens un diumenge sense saber massa què fer, què hi ha millor que anar a fer una musa?

Etiquetes: Anema fer una musa, literatura, llengua, país

Doncs el cas és que la setmana passada aquesta espècie en perill d’extinció com és la senyora Gruberova va tenir la gentilesa de venir a Barcelona a oferir un recital de Mozart. I la vam tenir al Liceu dimarts i dissabte. Per motius que ara no vénen a tomb, però, no vaig tenir l’oportunitat d’assistir-hi, si bé, com veuen, m’hagués encantat. Però sí que hi era en Pere, i tots els seus. Vull dir tots els seguidors fidels de la veu més polida del segle XXI. Aquests, tots hi eren, amb la voluntat de gaudir d’una bona vetllada i, també, recordar a la diva com l’estimaven encara. I per fer-ho, aital com ja ho havien fet a Munich i a Viena –on la mateixa organització dels teatres els havia obert les portes–, van confeccionar una pancarta amorosa per tal que l’artista la veiés des de l’escenari, i van comprar flors per llençar-li quan l’espectacle s’acabés. Doncs, bé, l’organització del Liceu, concretament, la direcció de seguretat del teatre, va prohibir que els espectadors entrassin amb les molt perilloses flors i els van intentar fer retirar la pancarta amorosa.  I millor no parlar de la poca classe amb què tot plegat es va fer.

I bé, no creuen vostès que aquest trist succés, això tan miserable i mesquí que els explico és un bon reflex de quin país tenim? Aquesta és la cultura del nostre país. Aquesta és la cultura de l’stablishment català: portar la Gruberova a Barcelona, sí, però no us poséssiu gaire nerviosos, no subvertíssiu l’esperit assenyat del teatre, i, sobretot, no ens féssiu sentir que el teatre ja no és del tot nostre… Volíem un país d’Òpera, i més aviat el tenim de pandereta!

Anem a fer una Musa també ens descobrirà el llarg camí recorregut per les dones poetesses, les dones formades en la lectura i l’escriptura, les dones tertulianes, les dones mecenes de les arts i les lletres, les dones que prenien els hàbits per a desenvolupar les seves vocacions literàries, no silencioses però silenciades per una història escrita per homes. Una revisió de la nostra història, doncs, en clau de dona.

Així doncs, que ens trobàvem comparant la sanitat pública alemanya i la catalana, quan, de cop i volta, ha parlat de la seva assegurança de cotxe –jo li he dit que hi havien catalans que preferien pagar una assegurança mèdica privada, perquè, erròniament, consideraven que era millor. Vés per on, fins al cap de força minuts que parlàvem de la seva assegurança de cotxe, i en comparàvem el preu amb les d’aquí, aleshores, he comprès que a Alemanya les assegurances de cotxe també són de l’Estat!! Fantàstic! Sí, senyor! M’ha alegrat molt perquè fa molt temps que denuncio que a Espanya s’esdevé una situació del tot injusta: d’una banda, l’Estat obliga el ciutadà a contractar una assegurança de vehicle, si vol conduir; però, d’altra banda, l’Estat condemna el ciutadà a contractar una assegurança privada, ja que no n’ofereix de públiques. I, dic jo, on s’és vist que algú t’obligui a fer quelcom i, tot seguit, no t’ofereixi ell mateix el servei? Vostès s’imaginen que els obliguessin a tenir DNI però que se’ls haguessin de fer vostès mateixos a mà? Vostès s’imaginen que els obliguessin a complir les lleis però que per garantir-ho vostès mateixos haguessin de pagar un servei privat de seguretat? Doncs el cas de les assegurances de vehicles és just això: si l’Estat t’obliga a contractar-ne, l’Estat té l’obligació d’oferir-ne. I vostès, què n’opinen?

Crec que aquesta és una bona manera de promocionar el català, molt més efectiva que algunes polítiques excessivament d’autoconsum. A Catalunya, necessitem gent que canti -i escrigui- en castellà, i que, per tant, arribi a una Catalunya real que rebutja la música en català. Un cop haguem posat l’ham, aleshores ja podem introduir les “dosis” de català adequades, tot amb l’objectiu que la política lingüística no provoqui urticària. Aquesta és la diferència entre el catalanisme “poc intel·ligent” i el catalanisme “de pluja fina” que tant en Carod-Rovira, els maragallistes, com, sobretot, la gent del PSUC (i ara d’ICV) proposen: la política lingüística és una política social, no només una política identitària.

Tenim un sistema social que si tens 38,5 de febre, una infecció intestinal, o qualsevol altre tipus de patologia empírica, et recepta un parell o tres de potingues i tot seguit et concedeix tants dies de “descans” com es considerin necessaris per tal de guarir-te. En canvi, quan una persona es troba en un moment vital delicat –tal com pot ser el trencament d’una llarga i profunda relació sentimental, la malaltia terminal d’una persona estimada, o problemes de relació i comunicació amb el teu propi fill– aleshores som autèntics autistes vers les necessitats de qui ho pateix. Tan sols hi ha quelcom que socialment sí que hi som sensibles: quan es mor algú, concedim, a la gent més estimada pel mort, el permís d’anar a l’enterrament, i, en alguns casos, podem arribar a entendre que es deprimeixin. Tanmateix, no ens enganyem. A la mort sí que l’hi permetem aquest luxe perquè és un fenomen absolutament tabú en una societat que ha viscut d’esquenes al procés necrològic, i, com que a tots ens produeix pànic, no ens atrevim, és clar, a dir-li a la mare que acaba d’enterrar el seu fill que cal que es reincorpori a la feina ipso facto. 

En canvi, seria impensable que algú truqués al seu cap i li digués que no pot anar a treballar perquè té l’ànima compungida per una causa major. És més, si algú ho fes, seria la riota de tot el seu voltant, i cauria a la més gran de les ignomínies per part del seu cap, que l’amenaçaria d’anar-lo a cercar a casa i dur-lo arrossegant. Que en som de prepotents! Quina falta d’humilitat amb un mateix. Somriguin el dia que el seu cap es trobi davant de la pantalla de l’ordinador incapaç de moure un dit: potser aquell dia resultarà que a l’amic de la seva infància li acaben de detectar un càncer de pulmó inabarcable. O, qui sap, potser l’hi acaben de dectar a ell mateix…  

Així comença el poema XVI de Catul, l’amic neoteroi. M’agrada molt perquè és una bona crítica a la gent que, en funció del que dius o escrius un dia en concret, ja et  condemnen fatalistament de per vida. Si un dia vas escriure que t’encantava desenterrar els morts i fer-los a la brasa, no només serà cert allò que dius sinó que a més seràs un assaltador de tombes tota la vida, i no canviaràs mai. Si un dia se’t va acudir dir que et queien bé els bonobos per la seva manera lliure de viure l’amor i la sexualitat, seràs un insensible incapaç de cuidar la relació amb la teva dona, i no t’hi escarrassis, que no podràs canviar mai. La gent no canvia, i la gent pensa i fa tot allò que diu. I punt.

Aquí us deixo el poemet. El més trist de tot és que aquesta gent que té les coses tan clares en el fons són els més covards. I pot ser sí, els cementiris són plens d’herois: no patiu, un dia, quan sigueu a la tomba, us vindré a fer a la brasa.

XVI 

Os daré por el culo y me la vais a chupar, Aurelio comevergas y Furio julandrón, que, por mis versitos, como son lascivos, me habéis considerado un
desvergonzado. Es, de hecho, procedente que el poeta honorable sea personalmente
casto; no es necesario que lo sean sus versitos, que, en definitiva, tienen sal y gracia si
son lascivos y desvergonzados y pueden provocar la comezón, no digo a los
muchachos, sino a esos peludos que no pueden mover sus duros lomos.
¿Vosotros, porque habéis leído muchos miles de besos, me consideráis poco
macho? Os daré por el culo y me la vais a chupar.

Feia temps. Vivien junts. Ella s’encarregava de rentar la roba, de fregar els tres plats i mig del dia casual que s’havia menjat a casa, i d’obrir les finestres per ventilar ben d’hora cada dia. Ell havia après a estimar-la, a conviure-hi, a suportar-la. Cert, era avorrida, repetitiva, vulgar, presonera de la inèrcia del dia a dia, ensacarinada, de televisió escombraries, de llavis secs i bates de dormir de colors llampants. Però era ella, que volia dir que era aquella que sempre era al seu costat. I a ell, això, que curiosament a l’inici de virue junts l’havia atabalat, ara el feia sentir segur, enmig d’un món on els granisats de fruites duren tres quarts de tu i després només en queda l’insípid gel trossejat. Com dèiem, ell era covard, molt covard. Covard, d’aquells covards que ja els està bé viure l’existència com si la vida fos una passarel·la de moda i ells fossin una model prima, tonta i seca, que hi passa sense més transcendència, mostrant-nos les seves superficialitats. A ell, doncs, ella ja li estava bé. El feia llevar-se cada dia, i anar de cap a la feina, i dinar, i marxar, i sopar, i dormir, i continuar així també el dimarts, i el dimecres, i el dijous…

I de cop i volta un dia ell li va dir: “Rutina, em sap greu, però, ho hem de deixar. Ja no m’agrada Emile Zolà”. 

Més tard, mentre els dictadors d’anys enrere havien deixat de ser tirans i ara esdevenien mediocres estudiants de batxillerat que necessitaven hores i hores d’estudi per assumir un temari, ella preferia la saviesa dels bars de la ciutat. Sabia que podia aprendre’n més si deixava d’anar a classe i usurpava la taula d’una tasca, amb l’usdefruit d’una bona ambrosia. I als exàmens, ella guanyava, i els altres, no. I si no guanyava és perquè ni tots els dictadors són marrecs, ni tots els mediocres són estudiants, sinó que de professors d’aquesta classe, també en coneixem.

I ara ella de tant en tant topa amb un d’aquells dictadors mediocres i se’l mira de reüll, i es diu “ha valgut la pena patir tot allò, per no convertir-me en això que veig”.

La gent parla molt amb els seus amics, o això diuen. De fet, la gent diu que té molts amics. Entres al Facebook i veus que tal i tal altre tenen centenars de suposats “amics”. Quina manera més covarda d’estar sol… Segurament no tinc el do de la sociabilitat, entre d’altres coses perquè mai no m’ha convençut aquest fotut esport de fer amics. Tanmateix, no creuen vostès que hi ha quelcom per damunt de tot això? No creuen vostès que per tenir autèntics amics, primer hom ha de ser amic d’ell mateix?

Abans els he demanat per l’amistat, ara els demano pel destí: hi ha qui no hi cregui? Creure en el destí d’un mateix és un gest d’humilitat, i, alhora, de valentia. És el primer pas per acceptar el teu lloc al cosmos: has nascut per fer això, i has de ser feliç complint-ho. Qualsevol tipus d’intent d’escapada és un acte d’hybris tan lamentable com implacable. La vida, no ho dubtin, posa tothom al seu lloc, al final, de la mateixa manera que l’aigua sempre torna al seu curs. Sapere aude, deia Horaci: atreveix-te a conèixer l’amic que portes dins teu; aprèn a conviure-hi; aprèn a acceptar-lo; aprèn a estar sol amb ell. Has nascut per ser feliç, i no em vinguis amb excuses, diu E. Virgili. I tu, per què has nascut?